atrevint-me a compartir el que em passa pel cap, combinant els dibuixos i somnis de la meua llibreta i el que escric en pantalla. en construcció constant!
continguts fins ara:
Si em puc posar l’etiqueta de mestra o professora considere que la feina funciona així: un mestre realment no ensenya a l’estudiant res sinó que l’espenta a descobrir-ho per si mateix, i és més, no pensa que és un mestre, ja que simplement un mestre és mestre sempre que hi ha un estudiant, és una relació on un crea l’altre. Quan m’observe en l’activitat d’ensenyar anglés mai crec que puga ensenyar res, els estudiants mai van a aprendre si no volen, i a mi no m’agrada obligar. És com la història del captaire que està sentat sobre una caixa en el carrer durant trenta anys demanant diners. Un dia un foraster passa per davant i al demanar-li diners, el foraster rebutja. No obstante, li pregunta que què hi ha en la caixa. El captaire diu que no ho sap, que mai ha mirat dins la caixa i el foraster l’anima a mirar. Dins hi ha un tresor. El mestre no és qui dona respostes, és qui ajuda a mirar endins, a trobar la resposta per u mateix.
El que està en les meues mans és contagiar l’amor que tinc per conéixer, per aprendre, per llegir i escriure, per escoltar a persones parlar del que els apassione, per la curiositat, per saber i entrendre mínimament la complexitat d’este món. A les meues mans està espentar-los a què senten amor per allò que volen, que sàpiguen que ho poden aconseguir. L’educació també implica crear desobediència i creativitat. Jo no puc ensenyar creativitat, jo no puc ensenyar dissidència, però el que puc fer és desfer tot allò que l’educació sistemàtica ha fet i mostrar la infinitat i la bellesa de la creativitat i el poder de qüestionar i transformar. M’és igual l’objecte d’estudi, pot ser anglés o química, és transmetre la fascinació per la vida i tots els éssers sintients, que aprecien la vida que és el millor regal que tenim i que podem seguir transformant i acceptant el món. Per això, no vull resultats, vull crear un espai on siguen feliços i se senten segurs en el món i en el seu interior. Jo no puc ensenyar res més que la meua pròpia veritat.
Medites, recites un mantra, beus te verd, proves els pentecostals,respires foc. Et centres, aprens PNL, treballes amb visualitzacions, estudies psicologia, t'uneixes a un grup jungià. Proves psicodèlics, et fas una lectura psíquica, corres, fas exercici, et fas lavatges de còlon, t'endinses en la nutrició i l'aeròbic, et penges cap per avall, portes joies psíquiques. Obtens més introspecció, biofeedback, teràpia Gestalt.
Ves al teu homeòpata, quiropràctic o naturopata. Proves la kinesiologia, descobreixes el teu tipus d'enneagrama, et fas equilibrar els meridians, t'uneixes a un grup de conscienciació i prens tranquilizants. Proves les sals cel·lulars, et fas equilibrar els minerals, reses, implores i suples. Aprens a projectar-te astralment. Et fas vegetarià. Menja només col. Proves la macrobiòtica, menges ecològic, no menges transgènics. T'ajuntes amb xamans nadius americans, fas una 'sweat lodge' (una sauna de suor). Proves herbes xineses, moxibustió, shiatsu, acupressió, feng shui. Vés a l'Índia. Troba un nou guru. Desvesteix-te. Neda al Ganges. Fixa't en el sol. Rasa't el cap. Menja amb els dits, embruta't molt, dutxa't amb aigua freda.
Canta cants tribals. Reviu vides passades. Prova la regressió hipnòtica. Fes un crit primari. Donar cops de puny als coixins. Submetre't a Feldenkrais. Uneix-te a un grup de trobada matrimonial. Escriu afirmacions. Fes un tauler de visió. Renaix. Llegeix l'I Ching. Fes servir les cartes del tarot. Estudia el zen. Fes més cursos i tallers. Llegeix molts llibres. Fes anàlisi transaccional. Fes classes de ioga. Inicia't en l'ocultisme. Estudia la màgia. Treballa amb un kahuna. Fes un viatge xamànic. Seu sota una piràmide. Llegeix Nostradamus. Prepara't per al pitjor.
Fes un retir. Fes dejuni. Però pren llavoretes, proteïna sense mesclar amb hidrats. All i ceba no perquè bloquejen la il.limunació. Pren all per a un bon sistema immunològic. Pren aminoàcids. Fes-te amb un generador d'ions negatius. Uneix-te a una escola de misteris. Aprèn una salutació secreta. Prova el tonificament. Prova la cromoterapia. Prova les cintes subliminals. Pren enzims cerebrals, antidepressius, remeis florals. Ves a balnearis. Cuina amb ingredients exòtics. Investiga estranyes i peculiars fermentacions de llocs llunyans. Ves al Tibet. Busca homes sants. Agafa les mans en cercle i col·loca't. Renuncia al sexe i anar al cinema. Porta unes robes grogues. Uneix-te a una secta.
Prova les infinites varietats de psicoteràpia. Pren drogues. Subscriu-te a moltes revistes. Prova la dieta Pritikin. Menja només pomelo. Fes-te una lectura de la mà. Pensa amb mentalitat New Age. Millora l'ecologia. Salva el planeta. Fes-te una lectura de l'aura. Porta un cristall. Fes-te una interpretació astrològica sidérea hindú. Visita un transmediú. Fes teràpia sexual. Prova el sexe tàntric. Fes-te beneir per Baba Algú. Uneix-te a un grup anònim. Ves a Lourdes. Banya't a les aigües termals. Uneix-te a l'Arica. Porta sandàlies terapèutiques. Connecta't amb la terra. Aconsegueix més prana i expulsa aquella negativitat negra i viciada. Prova l'acupuntura amb agulles daurades. Informa't sobre els felons de serp. Prova la respiració de chakres. Neteja't l'aura. Medita a la Gran Piràmide de Keops, a Egipte.
Has provat tot, dius? Oh, l'ésser humà! Quina criatura meravellosa! Tràgica, còmica i, tanmateix, tan noble! Quina valentia per continuar buscant! Què ens impulsa a seguir buscant una resposta? El patiment? L'esperança? Sens dubte. Però hi ha alguna cosa més que això. Intuïtivament, sabem que en algun lloc hi ha una resposta definitiva. Ens topem per camins foscos fins a carrerons sense sortida i carrerons morts; ens exploten i ens enganyen, ens desil·lusionem, estem farts, i seguim intentant-ho. On és el nostre punt cec? Per què no podem trobar la resposta? No entenem el problema; per això no podem trobar la resposta. Potser és ultra senzill, i per això no ho podem veure. Potser la solució no és «allà fora», i per això no la podem trobar.
La casa tenia forats per totes bandes permitint que tot estiguera connectat. Les parets no aplegaven fins al sostre separant els espais visualment, però l’energia es mantenia com un continu per tota la casa; el sostre deixava espai entre les enjuntes de metall complint la seua funció mínima de protegir; les portes de l’interior no eren portes sinó teles i sols una de fusta robusta separava l’interior de la casa del carrer, encara que no hi havia carrer sinó un tros de jungla i un camí de terra que portava a la resta del veïnat. No es podia distingir si el soroll de la pols agranada per la mare era de fora o de dins de la casa, no hi havia dualitat entre dins i fora, entre una habitació o l’altra, tot era una mateixa entitat. Era un espai obert que deia “res a amagar, res a protegir, res a furtar, per favor, passe i entre”. També l'ocupava un gat que al principi pensava que eren tres perquè a cada cantó que girava ahí estava. No hi havia més misteri que era un gat sigil·lós que es colava per tots estos forats. Per estos també entrava el fum de la llenya cremant per a cuinar l’arròs. Sols tenien tres culleres de metall per a servir el menjar, una de coco per a l’arròs i per al plat gastaven la mà. Un ritual de desmenussar l’arròs, mesclar-lo amb la verdura currificada i fer el mos perfecte perquè caiga el menor número de grans d’arrós possible. Tot un art de menjar. El tacte del menjar ajuda a assimilar el menjar quan aplega a la boca i a l’estómac, les porcions són perfectes perquè és la mida de la teua mà i dels dits i és divertit. Ho podria romantitzar més, però mentre mengen tenen l’atenció en el mòbil, cadascú en la seua pantalla vent vídeos curts de YouTube amb el volum al màxim. De les coses que puc estar orgullosa d’Espanya és el costum de menjar tots junts i encara que la tele s’ha colat prou, crec que som dels països on millor mantenim la tradició. La família és encara una manada de llops.
No els dona pavor la brutícia, ho tiren tot a terra i després agranen i ho fan fora al carrer, i posteriorment torna a entrar a la casa pels forats. Ací hi ha espai i silenci perquè passen coses, no hi ha recerca de res millor, de més excitació, tot ja està ací. Deixen la vida passar no en un sentit de passivitat sinó de deixar les coses ser sense voler lluitar contra el flux de la vida. I la tipicitat de “son felices con tan poco”. Doncs sí, perquè l’etiqueta de “poco” l’ha posada l’ull occidental. Mai he vist eixe “poco”, de fet he vist el “poco” que jo tinc. Poc de verd, pocs rius prop, poc foc, poca comunitat, poca tranquil·litat, poc silenci. Jo crec que la frase més bé és “son felices gracias a tan poco”. No en volen més, no tenen ni volen ambició si els aporta estrés i passar menys temps en casa amb la família. Supose que es la seua vida budista. Quan menys, com més res, més hi ha. El buit és creador i creatiu. No tindre res, soltar. Si hi ha apegament hi ha por, hi ha resistència. Si ens apeguem tot passa contra nosaltres. Com més em prepare per a l’impacte de l’ona de la mar, més dolor; deixar passar l’ona a través de nosaltres. No hi ha resistència. Aquello que resistes persiste.