atrevint-me a compartir el que em passa pel cap, combinant els dibuixos i somnis de la meua llibreta i el que escric en pantalla. en construcció constant!

11 desembre 2025

I ací estic, en un aeroport en Xina tornant a estar front a l'abisme del canvi. Estic en la vora del buit, sentint el vertigen amb els ulls tancats i una pedra en la gola, recordant com es respira per a calmar l’acceleració, com abans d'eixir a l'escenari del teatre. En tot moment puc donar un pas enrere i tornar, no obstant el buit em crida, vull llançar-me, entregar-me i rendir-me a la caiguda. Sé quin és el final i per tant vull disfrutar de la caiguda, com en aquell somni del 21 de març. És el moment abans de caure on estic més conscient i present, conscient del que deixe enrere. Deixe als amics, a un país, a una imatge de mí, a tot un món paral.lel on me quede en Japó, tota una infinitat de possibilitats. De què em serveix pensar en el que no ha sigut? Sols m'abstrau del que és ací i ara.

dibuixos de Nacho

banda sonora

La decició de deixar Japó més prompte del previst em remenejava l'orgull. Puc descriure el procés de diverses maneres segons el prisma amb el que vulga recordar la situació i l’imatge que vull donar de mi mateixxa. Puc dir que a Japó fa massa fred com per a anar d'aventura com havia previst, que hi ha poques hores de sol, que es molt car, que el dolor del genoll em preocupava per a caminar carregada amb la motxilla i la tenda, que em fartava no poder menjar per la falta d'opció vegetariana i que es una cultura difícil per als viatgers alternatius, encara que mollt hospitalaris i acollidors, de vegades no entenen. O puc dir que vaig experimentar la meua cara indecisa a uns nivells nous per a mí on no veia clar com continuar l'exploració, que em vaig acollonar i em vaig deixar influenciar per la comoditat i la companyia de la resta i l'estalvi de diners. Tot és veritat, tot ha passat així, però aspai com narre el fets.

He escapat del fred, he deixat escapar l'oportunitat de veure paisatges, animals, apendre les paraules japoneses que tant m'agraden, mullar-me del zen, de la cuina japonesa, de coneixer una part de mí, de la Carme en Japó. Plore per una experiència no viscuda. I com preguntava abans, de què em serveix? Què estúpid. Pense en el que no ha sigut. Si recapitule tot el que ha sigut plore per una experiencia màgica. He estat vivint en la muntanya japonesa tres setmanes amb 700 persones de tot el món i amb japonesos hippies, cuinant amb foc tots els dies, tenint converses inspiradores, coneixent histories fora d'este mon, passant-ho mal per fer front a inseguretats i pors que formen el camí del creixement; he viscut en la casa de Misuzu, una ueleta japonesa amb un esperit més jove que el meu, cuinant-nos una a l'altra; patejar la ciutat dels temples; tindre ceremònies de te matcha privades gràcies a Saori, i també gràcies a ella conèixer un altar sagrat en meitat de la muntanya; sentir-me com en la pel.lícula Almost Famous anant de gira amb els amics músics fent fotos i vídeos per a les seues xarxes socials; he sentit l'amor i els cuidats de tots aquells que ens allunyem de casa, creant una llar allà on anem. La meua partida ha sigut un repte per al meu orgull de voler menjar-me el món, d'aprofitar al màxim on estic, de la por a perdrem coses, de sentir-me que no puc continuar. Una gran lliçó per a rendir-se, d'escoltar el que el cos i l 'esperit demana, i a mí em demanava parar, sentar-me en silenci perquè sonen massa campanes exteriors i no puc escoltar el que em diu la veu. Necessite trobar el meu eix. Per això estic de camí a Tailandia, de camí a un centre a viure en monjos budistes en un bosc. La meua intuició m'ha portat a esta decisió, a esta vora de l' abisme. I estic trista, nerviosa, preguntant-me perquè ho he decidit. Escoltava a una psicòloga que deia que la intució ens fa sentir incòmodes, i amb ella ve una onada de coratge, com una bateria que tens en els intentins, i quan la segueixes experimentes la sincronicitat. Tot aquest malestar es un indici de que vaig pel meu camí.

David whytes diu que per a saber si estàs en el teu camí se sent que el camí desapareix, no veus on vas, i entres en un esplandor contemplatiu del ser. Què fer quan estas perdut en el bosc? Auedar-te quet. Els arbres davant teu i els arbustos darrer no estàn perduts. Estigues on estigues estàs ací. El bosc sap on estàs, deixa’l que te trobe.

sobre viatjar

Abans d’eixir justificava la meua partida amb "vaig a buscar-me", vaig a trobar-me, trobar la meua passió, coneixer-me. Però no és deveres. Estic perduda. Quina és la diferència entre estar buscant i estar perdut? Què he de buscar? Què és pot buscar en un infinit? On es pot aplegar el primer o l’últim en una eternitat? No hi ha res a buscar. Solament estar i donar-se compte del voltant. Si em done compte sóc una humana, si no em done compte podria acabar sent una dictadora o ministra.

Per què viatge? Em trau al present, mai em sent tant desperta, tant connectada amb el meu voltant, tan present, és una curiositat infinita. Coneixent el voltant del món em conec a mí perquè no som dos fenòmens distints. Què tenen estos països que em fa sentir tan present? Hui he plorat al veure un abre gegant en mig de la ciutat, alçant la vorera i enredant-se en una paret. ssi si si. Vull la natura salvatge, veue verd i els quatre elements cada vegada que isc al carrer. Em fa sentir nostalgia d'um temps que mai he viscut, com si ho trobara a ffaltar però no és possible perquè a Alfara mai ha existit una imatge així.

Em vaig topetar ahir en el meu cap amb el concepte de nostalgia de primitivisme, recordant el que va dir Glauber Rocha sobre el cine i l'art pero ho adapte a la meua situació, li furte el concepte. Nostalgia d'un primitivisme que jo no he viscut. Primitivisme ho adapte a un sentit natural, natiu, abans de la ciutat, a una misticitat, màgia, viure amb la natura, espiritualitat. Sent que a Europa no hi ha espiritualitat, va ser xafada pel cristianisme i per tant l'afàn d'aquelles ànimes que recorden un passat miren a l'orient, van al ioga, a la meditació, a la filosofia. Busque el sentir-me en la unitat del món, en el corrent de la vida i la natura, parlar de l'esperit i no sentir-me boja, busque llocs i persones que parlen el mateix llenguatge. I no dic que a casa no siga possible, sols que em costa trobar-ho, i el meu cor no està tan feliç (de moment). Sent que casa es l’últim pas, és la prova final, com deia Ram Dass: "if you think you are so enlightened, go and spend a week with your parents (or family)".

Sent que tinc molta curiositat, ganes d'explorar, de viure en exoticisme, d’empapar-me del món. La uela sempre em pregunta quan ens cridem que si no tinc prou, que què em queda mes per vore. Quan és prou? Mai. No és un sentiment a satisfer, és com calmar-se la sed amb aigua salda. Quan més fas més vols. No hi ha un punt, un objectiu, una llista de dessitjos a cumplir en cada país. Mai és prou perquè és infinit. Cada experiència és única en el ací i ara, mai serà igual. No té principi ni fi. És estar en el etern present. No hi ha un fi, en el seu doble sentit de fi destí i fi de punt en el que acaba alguna cosa.

soy el esclavo mas libre, esclavo de lo que amo, esclavo de la nada. solo es feliz aquel que sirve.

conflicte moral

arbre japonés

somni 5 desembre 2025

transcripció: He somiat que estava ací en esta trobada i m’explicaven com el silenci i la meditació ajuda a la pau i l’harmonia. Ho representaven en una caixa de cartró on estaven totes les ones d’energia. Obria la caixa i hi hava molta llum i veia les ones. Es materialitzava [dibuix de les ones grogues]. Així però més caòtic, perqué hi haven moltes. CONTEXT: el dia de la lluna plena vam estar tot el matí en silenci i les 700 persones que estavem vam fer tot un matí de meditació i un “om” de 30 minuts per la pau. Quan ho van sugerir em va costar entendre per a què es feia, de vegades sóc escèptica i cínica, però em van explicar que hi ha estudis científics que ho corroboren (no tinc la referència bibliogràfica) i el somni em va ajudar a visualitzar-ho.

moment de desesperació mentre calfava aigua per a un té